L’Assemblea d’Estudiants de Filologia Catalana, membre de elDirectori, té com a objectiu principal promoure i defensar l’ús social de la llengua catalana arreu dels Països Catalans, així com, també, esdevenir l’òrgan de representació d’estudiants del Grau.

En aquesta línia, el passat 12 de novembre, l’Assemblea FilCat UAB, faria possible el Correllengua de la UAB  (juntament amb altres col·lectius), on els filòlegs Pau Vidal i David Valls durien a terme una xerrada sobre el bilingüisme a Catalunya. Pau Vidal, presentaria el seu últim llibre titulat “El bilingüisme mata: Del canvi climàtic al canvi idiomàtic”.

És per això  que des de el Blog del Directori, us volem deixar amb una entrevista realitzada als dos filòlegs on queden recollides algunes de les idees principals de la xerrada i del propi llibre, que tenen a veure amb l’estat del català a l’actualitat i l’efecte del bilingüisme a Catalunya.

 

• El títol del teu últim llibre i de la xerrada, es diu “El bilingüisme mata”, perquè mata el bilingüisme?

Pau Vidal: Que el bilingüisme mati és una realitat que la lingüística sap des de fa molts anys. El meu llibre no vol descobrir res, sinó explicar a la gent una realitat de manera científica que per raons polítiques, fàcils d’entendre, s’ha ocultat al poble, a la gent. Una situació clàssica de contacte de llengües, s’ha mostrat des del discurs del poder únicament com un fet positiu i de conseqüències favorables, que a còpia d’insistència la gent s’ha cregut.

El bilingüisme mata perquè senzillament és una fase més en la substitució lingüística, tot i que aquí tenim característiques peculiars en relació al que sol passar en altres poblats i el procés pugui estendre’s més en el temps.

• En referència a la xerrada que fareu a la Universitat Autònoma, què n’espereu?

P.V.: En primer lloc presentar el llibre, això és un imperatiu editorial perquè així es venguin més exemplars, quelcom que també beneficia a l’editor. Però, sobretot, es tracta de buscar audiències de gent receptiva a aquest missatge, gent a qui normalment no li arriba pels canals tradicionals i que en certa manera es pot convertir en eco per difondre aquesta realitat.

Si alguna cosa creiem que té el món acadèmic és capacitat de comprensió i d’anàlisi i, en conseqüència, de proposta d’actuacions, ja que l’acadèmia sol ser interlocutora del poder polític. No obstant, en el cas de la llengua, sembla que no gaire, però confiem que les futures generacions de filòlegs recuperin aquest paper que té a veure amb la influència de la universitat sobre els qui viuen a fora.

• La Patricia Gabancho parla de català low cost i l’Enric Gomà de català mandrós, com ho diríeu vosaltres?

P.V: Jo faig servir sempre l’etiqueta de catanyol, que no he inventat jo, però penso que està ben trobada perquè és una etiqueta que funciona i la gent sap més o menys què vol dir. Tot i així, és cert que quan es pensa en el catanyol s’associa només a la part de lèxic, és a dir, a les expressions i paraules principalment, però, en realitat, el catanyol és una forma una mica simpàtica o frívola de definir el fenomen global de la interferència. Dic global ja que afecta a les quatre potes de la llengua, no només al lèxic, també a la fonètica, a la sintaxi i a la morfologia. Malauradament aquestes altres tres que són les més transcendents per l’evolució natural d’una llengua, són les que costen més de fer entendre al parlant comú.

David Valls: Sobre el low cost, el catanyol o el català mandrós jo estaria més entre el catanyol i el català mandrós. Hi ha catalans que saben que una determinada cosa no és diu o és incorrecte, però, tot i així, la diuen igualment, per no fer que en saben molt o fer-se el “molt català”, hi ha una certa mandra a parlar bé en alguns ambients i per a mi això seria l’anomenat “català mandrós”.

Generalment, però, jo parlo de “catanyol”. Aquest, forma part d’un procés natural, en el sentit que quan conviuen dues llengües en un mateix territori és freqüent que es parli una barreja de les dues, aquest tipus de català ha existit i hauria d’existir sempre i és un fenomen que es dóna a tot el món. Ara bé, només a les zones frontereres lingüístiques, més enllà de la frontera lingüística on ja no hi ha influència de l’altra llengua, no hauria d’existir el catanyol. El problema, doncs, és que aquí el fenomen es produeix a tot arreu, perquè la frontera lingüística s’ha trencat, encara que no fa massa anys. Com que s’ha trencat, la majoria de gent no és conscient que no està parlant un català correcte.

D’altra banda, cal afegir, també, tot l’ influx de gent que no tenen el català com a primera llengua i que l’utilitzen com a segona llengua, però amb la influència de la llengua que han adquirit primer, la llengua materna. Aquesta realitat en sí mateixa no és negativa, sinó d’allò més “corrent”. El que passa que, com no som suficients catalanoparlants que tenim el català com a llengua inicial, ni tampoc tenim alts coneixements (ja que encara ara gran part de la població els estudis els han cursat en castellà i els que ho han fet en català potser ho han fet “d’aquella manera”), succeeix que no tenim masses “persones model” a seguir. M’explico, si tu marxes a Lisboa a aprendre el portuguès, la societat portuguesa de forma implícita s’encarregarà de corregir-te, algú et farà saber els teus errors o mancances en algun moment o tu mateix aniràs sentint parlar el portuguès i t’aniràs corregint a partir de sentir als altres. Això es déu a que són una societat que té una llengua adquirida de base.

 –