El dissabte 16 de novembre, la Societat Catalana de la Nanociència i la Nanotecnología (SCN²) celebra el seu primer congrés anual, dedicat a l’energia, el medi ambient i el desenvolupament sostenible. Per tal de conèixer una mica més aquest col·lectiu, que va nàixer a la UAB fa ja tres anys, hem parlat amb el seu president, Roger Ponce.

Què és el que feu, des d’SCN²? Quin és el vostre objectiu? Com us organitzeu?

El nostre objectiu és connectar totes les persones i les entitats que hi ha dins el sector de la nanociència i la nanotecnología, que és un àmbit que, per ser tant jove, està força desconnectat entre sí, i promoure’l. El que volem és ser presents per esdevenir una referència en el àmbit de la nanociència i la nanotecnología.

Tenim tres comissions on s’emmarquen projectes com els premis Dresselhaus o Journal Club, el congrés o tallers pel personal investigador, i activitats de divulgació com la festa de la ciència o el festival de nano 10alamenos9.

Premis Dresselhaus? Journal Club? Què és tot això?

Son dos dels nostres projectes. Els Jorurnal Club intenten fomentar l’esperit crític entre l’estudiantat per tal que pugui entendre què és un article científic, quins son els mètodes que es fan servir, que siguin capaços de llegir-los, de criticar-los. D’altra banda, els Dresselhaus son uns premis on els i les estudiants poden presentar un pòster del seu TFG que resumeixi el seu contingut. A partir d’aquí, un jurat compost per personal d’investigador jove els avaluarà.

I, apart d’aquests dos, quins altres projectes teniu?

Aquest dissabte, 16 de novembre, tenim el primer congrés anual de SCN² que té l’objectiu de connectar el personal investigador més sènior d’aquí de Catalunya, ja que ens vam adonar de que tenim gent molt potent en temes on aplica la nanociència que fan xerrades en contextos molt importants a l’estranger, però feia falta un espai a casa. No pot ser que dues persones que treballen coneixements similars i complementaris tan a prop no parlin entre elles. En aquest cas, el congrés anual girarà entorn energies renovables, medi ambient i sostenibilitat.

El que oferiu als membres de l’entitat son aquests tipus d’activitats: trobades i xerrades?

Entre d’altres, sí, però per mi el més important és que oferim un espai segur on els i les voluntàries poden provar coses, agafar nous rols i tenir un espai de confort si fallen. Amb nosaltres pots plantejar un projecte, buscar gent i muntar un equip al voltant per tirar-ho endavant. És un espai de creixement, al final, tant personal com professional.

Com va sorgir la idea de crear aquesta entitat? Per què va nàixer?

Els primers graduats en Nanociència i Nanotecnologia de la UAB vam sortir l’any 2014. Jo vaig ser un dels tres fundadors de l’entitat: al 2016 estava fent el màster i vaig pensar “fa quatre anys tots estàvem fent el mateix, fèiem les mateixes assignatures, ens veiem cada dia, i ara estem tots a llocs diferents fent coses diferents.” Em donava la sensació de que s’estava perdent la connexió, i d’aquí va néixer la idea de reconnectar. Perquè realment era això: arreplegar informació, experiències viscudes, coses que creiem que podien millorar. Sabíem que teníem la capacitat d’aportar per tal de transformar.

I què uneix la SCN2 amb la UAB?

El grau de Nanociència i Nanotecnologia s’ha fet només a la UAB durant molts anys a nivell espanyol així que l’entitat neix de la mà de persones vinculades amb la Universitat, però no només es queda aquí. La UAB és la font de voluntariat actual, tot i que estem començant a buscar-ne fora també, però fem moltes activitats a Barcelona, a la UB, amb altres centres de recerca. Tot i així, és cert que al final tots els graduats a nivell espanyol han sortit de la UAB i que això ens hi vincula, perquè volem mantenir el contacte amb la gent jove interessada per la nanociència  i la nanotecnología i, al menys els i les estudiants del grau, estan aquí de moment.

És important per a vosaltres tractar amb la gent jove?

Sí, és el que ens diferencia. La majoria de les societats científiques tenen un punt en comú i és que estan liderades per gent que porta anys fent recerca, ensenyant a les universitats. Nosaltres tenim un punt de vista completament diferent: som gent de com a màxim 25 o 26 anys, SCN² va ser fundada i està pensada per gent jove i això li dona un caràcter molt diferent.

Quin tipus de perfil busqueu? Si no algú no estudia nanociència hi pot entrar?

Sí, i tant! Qualsevol persona que tingui interès pot associar-se a l’entitat i pot participar-hi. Això inclou estudiants de física, de química, de biologia… però també estudiants que no siguin de ciències. No és el perfil que tenim ara de membres voluntaris, però sí que tenim la voluntat de fer-la cada cop més transversal.

I, per fer-la més transversal, heu contactat amb altres col·lectius per buscar sinèrgies?

No massa encara, però la voluntat hi és. Hem comentat moltes vegades la necessitat d’ampliar la visió que es de la ciència. Volem sortir de la Facultat de Ciències perquè quan surts et trobes en que tens allà mateix, per exemple, la Facultat de Dret o la de Ciències Polítiques i Sociologia i que la nanociència també els necessita perquè també aplica a patents, a com fer noves regulacions per nanomaterials. La nanociència és transversal en el seu sentit més complert, i per fer això efectiu hem de parlar amb la resta de col·lectius per trobar punts en comú.

Amb quin moment et quedes, d’aquests tres anys de participació?

Jo crec que un dels més claus va ser a la última tancada de l’equip de l’entitat. Aquesta entitat la vam començar pràcticament tres persones soles i tres anys després em vaig trobar de cop assegut a una taula amb un equip de trenta persones debatent coses entre elles sense que jo intervingués. Veure que el projecte continua sense mi, que ha arribat més enllà, va ser genial.

També destacaria el gran dinar que vam fer a la UAB el passat 19 d’octubre per celebrar els 10 anys de l’entrada de la primera promoció del grau, on va participar més d’un centenar de persones de les deu generacions. Això ens va permetre connectar i conèixer gent nova, amb altres veus i altres mirades, i veure que formen part d’una gran xarxa és increïble. Se la creuen.