En el dia de avui parlem amb Biel Serra, Anna Illa, Arnau Pineda, Ovidi Mallafrè i Nina Righelato, tots ells membres del Club Alpí Universitari de la UAB. Parlarem amb ells sobre el CAU, el projectes a futurs i, principalment, del viatge solidari que van fer al Marroc.

Què és el Club Alpí Universitari? 

El Club Alpí Universitari és una entitat sense ànim de lucre que té per missió fomentar entre estudiants universitaris el gaudi de la natura i la pràctica d’esports de muntanya amb respecte per l’entorn i els companys. El Club es podria presentar com un punt de trobada a la universitat per a tothom que li agradi la muntanya. Certament fa aquesta funció, i només això ja valdria la pena. Però creiem que el que fem va un pas més enllà: No solament ser un punt de trobada perquè la gent es conegui i vagi després pel seu compte a la muntanya, sino que amb la organització de sortides oficials es crea realment comunitat, és la manera que gent nova s’hi pugui incorporar, es fa activitat a nivell d’entitat i serveix per poder crear projectes més grans, en molts diversos sentits. Aquestes sortides oficials surten de la organització de qualsevol persona que vingui amb ganes d’aportar, fer feina i tenir bon ambient.

Què us va motivar a fer el pas de la muntanya com a activitat esportiva a la muntanya com a espai d’acció solidària? Com va sorgir la idea de viatjar al Marroc per ajudar després dels terratrèmols?

Tot va començar a principi de curs, quan va sorgir la proposta d’organitzar una petita expedició per pujar el Toubkal, el cim més alt del nord d’Àfrica. Però la nit del 8 de setembre del 2023, un terratrèmol de magnitud 7 va sacsejar el Marroc, un dels més devastadors en la història recent del país.

En veure la notícia ens vàrem qüestionar quin seria el millor curs d’acció a seguir, ens vam replantejar quin havia de ser el nostre paper com a grup de muntanya. En mig d’aquesta situació d’incertesa, i després de posar-nos en contacte amb l’ONG Alkaria i amb la Fundació Autònoma Solidària (FAS), va néixer la idea de seguir endavant amb el projecte però amb una mirada més enllà de la muntanya, afegint un component solidari i social.

Des de l’entitat defensem un model de turisme sostenible i conscient, Marroc estava passant per un moment complicat i, tot i que l’opció més fàcil hauria estat canviar de destinació, vam creure que era precisament aquell el millor moment per anar-hi.

Quins van ser els principals reptes logístics per organitzar el viatge i l’ajuda?

Un dels principals reptes va ser, sens dubte, la logística. Ens vam trobar amb moltes incerteses des del primer moment: com arribaríem fins a Imlil, si les carreteres estarien en condicions després del terratrèmol, si necessitàvem un guia per entrar al parc natural, quin cost suposaria, o fins i tot si seríem benvinguts en un moment tan delicat per a les comunitats locals.

També ens preocupava conèixer quines eren realment les necessitats de la zona d’Asni i com podíem ajudar de manera efectiva i respectuosa. Per sort, vam comptar amb el suport i l’acompanyament de l’ONG Alkaria, que ja treballa des de fa temps a la regió i en coneix bé la realitat.

Gràcies al Xavi, president de l’entitat, vam poder anar definint millor el projecte, resolent dubtes i guanyant seguretat en la planificació del viatge. La seva experiència i coneixement del territori van ser claus per fer que tot prengués forma.

Quina va ser la vostra primera impressió en arribar a les zones afectades?

Quan vam aterrar amb l’avió, a l’aeroport de Marrakech i els voltants, amb prou feines vam veure cap indici del terratrèmol. Havien passat quatre mesos i les carreteres i cases afectades havien estat reconstruïdes, almenys parcialment. D’altra banda, aquesta zona havia patit menys destrosses que aquella on ens dirigíem.

L’arribada a l’epicentre del terratrèmol va ser gradual. A mesura que ens endinsàvem en les muntanyes de l’Alt Atles, es començava a fer evident que els poblets que travessàvem havien viscut un infern. A cada quilòmetre, la carretera estava més deteriorada i es feia més constant la presència de maquinària de construcció al voral. Totes les cases havien patit desperfectes, i sovint, en mirar amunt, al límit entre els pobles i la pendent rocosa de les muntanyes, hi trobàvem els edificis més malmesos.

Era evident que la natura havia colpejat amb molta força, i tot i els esforços de reconstrucció, la ferida al territori i a la seva gent encara era molt present.

Quin tipus d’ajuda vau poder aportar? (Material, reconstrucció, suport logístic, etc.)

Vam poder aportar ajuda d’emergència, seguint les necessitats que ens traslladaven les autoritats locals del municipi, a través de tres línies principals: una aportació econòmica per a la compra d’aliments, activitats de lleure per a infants, i recollida de material tècnic d’abric.

Aquestes tres formes d’ajuda queden molt ben explicades al documental “Solidaritat amb l’Atles Marroquí”.

Pel que fa a la recaptació econòmica, vam obrir una pàgina de donacions conjuntament amb Alkaria i vam aconseguir reunir aproximadament 700 euros. Una de les activitats que més fons ens va permetre recollir va ser la xocolatada solidària que vam organitzar a la Plaça Cívica. Amb aquests diners, vam anar a un mercat a Marràqueix i vam comprar aliments de primera necessitat per a unes 120 famílies.

Pel que fa al material tècnic d’abric, vam muntar una paradeta a la Plaça de la Universitat per rebre donacions d’alumnes. Recollíem mantes, anoracs, peces tèrmiques, sacs de dormir, tendes de campanya i altres materials similars. Un cop recollit tot, ho vam empaquetar i facturar en dos sacs grans per fer-ho arribar a les famílies que més ho necessitaven.

Com va reaccionar la gent local davant la vostra arribada i la vostra tasca?

La gent local va reaccionar amb curiositat, amabilitat i un profund agraïment. Alguns ens observaven de lluny, mentre que d’altres s’apropaven per preguntar-nos més sobre el projecte i sobre nosaltres. De fet, com es pot veure al documental, alguns fins i tot ens van convidar a prendre un te i conversar una estona sobre les seves vivències el dia del terratrèmol, entre d’altres temes. Especialment els nens estaven molt emocionats! Tot i que al principi es mostraven tímids, a mesura que hi interactuàvem es tornaven més oberts, amb ganes de jugar i plens d’alegria

Com va ser la convivència entre els voluntaris i amb la comunitat local?

La majoria de les interaccions amb voluntaris van ser amb les persones que gestionaven l’hostal d’Mzig, el poble on vam dormir, i amb els guies. Amb els dos guies, el Lassen i l’Ibrahim vam establir una molt bona relació: vam parlar força, vam riure i fins i tot ens va ensenyar paraules del seu idioma. Amb els responsables de l’hostal no vam conversar tant, però sí que vam compartir moments de ball i intercanvi de cançons i música el dia de l’arribada del Toubkal.

Pel que fa a la comunitat local, les converses van ser més esporàdiques i no tan constants, però a mesura que anàvem coneixent persones diferents, sempre ens rebien amb molta amabilitat. Ens va sorprendre que, en general, interactuàvem més amb homes que amb dones, ja que elles solien quedar-se a casa, mentre que els homes eren més la cara social de la família.

Hi ha algun moment especialment emotiu o que us hagi marcat durant l’estada? Què heu après a nivell personal i com a col·lectiu d’aquesta experiència? 

L’estat del poble on vam anar a repartir menjar i a jugar amb els infants, Imioughlad, ens va impactar profundament. Les tendes eren molt humils: quatre lones feien de parets i el sostre semblava fet de paper. Estaven situades a tocar del camp de refugiats, i moltes de les llars estaven derruïdes a causa del terratrèmol. Fins i tot no deixaven entrar a l’interior del poble per precaució que no et caigués cap casa a sobre. Tot i així, encara hi vivien persones a les parts que havien quedat menys malmeses. Ho havien perdut tot.

Aquesta realitat ens va fer reflexionar molt. Ens vam adonar de la sort que tenim i de com, des d’aquesta consciència, podem aportar el nostre gra de sorra per ajudar. Com a col·lectiu, aquesta experiència ens ha unit i ens ha fet més sensibles, compromesos i solidaris. A nivell personal, ha estat una lliçó d’empatia i de gratitud que difícilment oblidarem.

Després del Marroc, teniu pensat continuar amb aquest tipus d’iniciatives solidàries?

Sí, des del Club Alpí Universitari han sorgit noves iniciatives solidàries. Quan va tenir lloc la tragèdia de la DANA al nostre veí País Valencià, des del club vam voler aportar el nostre granet de sorra i ajudar d’alguna manera. Inicialment vam intentar organitzar brigades per desplaçar-nos fins allà, però la proposta no va acabar de funcionar. Finalment, vam optar per organitzar una cursa solidària amb l’objectiu de recaptar fons i ajudar algun centre excursionista afectat, ja fos per reconstruir instal·lacions o recuperar material.

És per això que al desembre vam fer molta difusió per tota la universitat anunciant una cursa solidària de 5 km pel campus, oberta a tothom. La resposta va ser molt positiva: hi va haver molt ambient, la participació va ser alta, amb unes 70 corredores i corredors, i vam aconseguir recaptar prop de 500 euros. A més, vam rebre una donació anònima de 200 euros, cosa que ens va permetre fer una aportació final de 700 euros al Club La Porte Fresca de València.

Hem vist que en breus anireu a Geòrgia. Ens podeu donar algun detall d’aquesta expedició?

Aquest juliol, del 14 al 31, cinc membres del Club Alpí Universitari (CAU) emprendran una expedició a Geòrgia amb l’objectiu d’assolir el Kazbek, un cim emblemàtic de 5.050 metres i un dels més alts del Caucas. Aquesta serà la primera ascensió a un 5.000 metres del CAU en l’etapa post-Covid.

Per garantir la seguretat i treure el màxim profit de l’experiència, comptaran amb l’acompanyament d’un guia durant els vint dies d’activitat. A més, l’expedició compta amb el suport de la Universitat Autònoma, que els ha ajudat en la gestió del finançament del projecte. Els protagonistes d’aquesta aventura són Eloi Casalé, Emma Tarragó, Dani L. Jarque, Lluc Serrat i Bernat Medina, tots estudiants que es van conèixer al Club Alpí Universitari. Junts volen aprofitar aquesta oportunitat per descobrir nous horitzons, conèixer altres cultures i compartir la seva passió per la muntanya, portant amb ells els valors que defineixen el CAU.

Per últim, un missatge per algú que estiga llegint l’entrevista.

Doncs això, si has arribat fins aquí i t’ha agradat el que has llegit, et convidem de tot cor a venir a conèixer l’entitat! Cada dilluns a les 13 h fem reunió a la gespa de la Plaça Cívica, on proposem noves sortides i activitats de muntanya. Hi trobaràs molt bon ambient i gent amb ganes de compartir. T’hi esperem!